agenda política per a la seva consecució.
L'estratègia del gradualisme forma part de tots els partits europeus amb un projecte polític al darrere, siguin independentistes, autonomistes, socialistes, liberals etc. El gradualisme, és un procés que requereix d'una certa hegemonia política per a poder ser legitimat sí, però cal posar en tot moment les peces, el mentrestant, per a poder avançar cap a una fi, el punt final.
Poso com a exemple el cas escocès. L'arribada al govern escocès de l'SNP, Scottish National Party, ha significat un revulsiu en les seves aspiracions nacionals. El “gradualisme escocès”, ha significat posar sobre la taula, després d’anys de dura oposició a Westminster, la convocatòria d'un possible referèndum d'autodeterminació per a l’any 2010, el qual ha creat una forta expectativa que fins i tot ha obligat al laborisme escocès –a Escòcia el laborisme havia gaudit d’una forta supremacia política fins ara- d’acceptar un possible referèndum per la independència degut al prestigi i a la solidesa que ha obtingut amb el pas del temps les posicions sobiranistes que ha portat a terme l’SNP.
D'aquesta voluntat se n’ha esdevingut l’elaboració d’un document marc redactat pel govern escocès anomenat Choosing Scotland’s Future (Escollint el futur d’Escòcia). D’ell se’n desprèn un full de ruta molt precís, tan precís que fins i tot marca les pautes de quins han de ser els elements a tractar en el cas de que Escòcia fos independent, i per tant, les institucions angleses haguessin de retirar les seves estructures institucionals i també les militars. Us recomano la seva lectura.
Així doncs, l’SNP no és ni més ni menys que d’altres partits, cert és que viu bons moments gràcies al lideratge d’Alex Salmond que li ha permès obtenir una majoria política al Parlament escocès. Ara bé, l’SNP té un full de ruta, una estratègia que no té por en els seus objectius i és clar en les seves finalitats. Com deia el mateix Salmond, Anglaterra malgrat tot, volem que sigui un veí que puguem picar-li a la porta i parlar de tu a tu...
Com deia anteriorment, hem fet una pas cap a la normalització de l’independentisme. Siguem doncs, ambiciosos, sense precipitacions però amb perseverància, fem un pas cap a la consecució d’una majoria política i social que sàpiga on va, com ho farà, i quins seran els seus companys de viatge.

Un partit del territori, un partit modern

Ha crescut molt la força política d’ERC a territoris que fins fa poc, eren força impensables per a nosaltres. Em refereixo, evidentment, a territoris emmarcats majoritàriament a l’Àrea Metropolitana. Això ha estat un altre gran repte assolit.

També al territori hem ampliat i molt la nostra representació i influència. Poso com a cas a part els casos de les Illes, País Valencià i la Catalunya Nord.
Tanmateix, crec que fa falta un canvi de mentalitats i de pràctica amb i per al territori. Al ja més que tradicionals recels entre “comarques i Barcelona”, jo vull anar una mica més enllà.
El model de país que volem construir li manca una profunda relació entre ambdues realitats, la metropolitana i la del “territori”. No m’imagino Dublín, Edimburgh, Milà, o fins i tot París! Sense un territori cohesionat i amb una relació directe amb les àrees metropolitanes. M’explico. La nostra militància, el nostre territori, ha de ser una combinació entre “metropolitanisme” i territori, no es poden separar més les dinàmiques d’un i de l’altre. Només es pot treballar de manera cohesionada el país, si ambdues parts treballen colze a colze. Això vol dir que hem de canviar una dinàmica que dura ja fa molts anys - jo diria que ve d’un passat que radica fins i tot en l’antic poder del comtat de Barcelona- i que no té gaire sentit per cap de les dues parts.
L’era de la globalització permet estructurar grans pols metropolitans, ara bé, jo no conec cap exemple a Europa on els espais metropolitans siguin els únics que determinin la vida del país. I aquesta dinàmica també afecta a la nostra militància independentista.
Hem de saber treballar doncs amb una militància, que malgrat siguin diferents en les seves realitats, deixin de treballar d’esquenes, o sense mirar-se cara a cara. La riquesa d’ERC i de l’independentisme doncs ha de ser com deia, combinar ambdues realitats. Perquè? Perquè mantenen signes d’identitat específiques però alhora formen part d’una mateixa realitat cultural cosa que les fa més riques.
Una, la metropolitana, aporta signes d’innovació constant i són més properes a les realitats internacionals i a la pluralitat, l’altra, la territorial, manté una forta identitat cultural i un esperit de treball i de vida més a l’abast de les realitats locals.
Crec que d’elles se’n poden desprendre noves dinàmiques que poden donar noves dosis de cohesió, d’identitat i un necessària innovació i extensió de les nostres realitats culturals, siguin d’on siguin.
La nostra riquesa, la d’ERC, ha garantir un model que ens faci més rics políticament i culturalment, i per tant, que ens permeti avançar encara més, en la nostra representació política arreu del país.

De l'independentisme...

Cal trencar esquemes, cal construir un nou imaginari (nacionalisme i independentisme al segle XXI)

Penso, que de vegades, quan intentem parlar del nacionalisme com a moviment polític i social, o de les relacions d’ERC i CiU, encetem debats demagògics i immadurs. Sempre hi ha aquesta mena de por o amenaça d’un possible pacte de govern...en un futur govern de la Generalitat...o ves a saber el què. Res més lluny de la realitat.
Estic cada cop més convençut que el país necessita detalls o imatges d’unitat entre les forces nacionalistes, amb una certa urgència.
Vivim des de ja fa masses anys, allunyats les dues realitats o tradicions del nacionalisme, això és cert. I això, en general, no és bo. No cal posar escenaris de pactes governamentals o electorals, ni de “tacticimes electoralistes” pel mig, la nostra vida política no s’ha de veure alterada per res, ni tampoc la nostra estratègia.
Ara bé, cal anar una mica més enllà i deixar enrere models que s’han vist superats per les circumstàncies. Crec que aproximar les dues realitats i obrir un debat entre ambdues parts que acabi convergint en una redefinició de les nostres ambicions nacionals i territorials conjuntes, és més que positiu, podria ser una bona dosi d’ambició i d’il·lusió, i un canvi estratègic per al nacionalisme en general. No hem de tenir por a debatre, sense pressa, evidentment, i sense confondre posicions ni plantejaments polítics.
Hem de tenir la capacitat de poder arribar a acords de futur amb totes les formacions polítiques catalanistes del país, és clar que sí! Però al carro de la sobirania, no tothom s’hi vol sumar. Cal ser ambiciós i valent.
Això evidentment, és responsabilitat de tots els nostres dirigents, encara que és la nostra obligació com a militants posar les bases per al diàleg sincer i honest.
Em ve a la ment les converses que establiren les dues grans tradicions polítiques italianes cap als anys setanta, la democràcia cristiana i el socialisme. Aquestes converses, representades per Aldo Moro, pels democratacristians, i per Enrico Berlinguer, pels comunistes, encara que es veieren estroncades per l’assassinat d’Aldo Moro, portaren al què Berlinguer anomenà il Compromesso storico.
Aquest escenari, que finalment no es va poder concretar per la mort de Moro, favorable al pacte de mínims entre ambdues tradicions, que no comportava en cap moment un pacte governamental! Aquest, es fonamentava en la superació d’una certa confrontació històrica entre totes dues parts, sota l’acord verbal, i després de llargues converses entre tots dos dirigents, per tal de permetre la maduració de la democràcia italiana i afrontar així, de manera ambiciosa, els canvis que la societat, en especial els joves estudiants, reclamaven. En resum, calia superar l’escenari actual per a crear un nou marc polític i social més madur i just amb les necessitats de la societat italiana de l’època.
M’ha interessat des de sempre, aquesta capacitat, la dels dos líders italians, per posar-se d’acord en una estratègia, sota una base d’actuació, que a més, no tenia cap condició ni pacte governamental. Això vol dir dialogar i posar les bases polítiques per a construir un nou escenari de futur per un país, en aquest cas Itàlia.
No vull precipitar esdeveniments ni fer volar coloms, això dependrà sempre de la voluntat de les nostres formacions i dels nostres dirigents, però crec que estem lluny encara de ser uns partits, ERC i CiU, i un país madur sinó som capaços de posar les peces de futur entre tots aquells que volem aspirar a un país sobirà i cohesionat.
Ara toca un nou embat amb les forces de l’estat, el cas de l’Estatut, pot ser un pas cap a la superació de posicions que de vegades crec que només han format part, sobretot per part d’alguns dirigents convergents, de la necessitat de protagonisme i de l’obsessió per sortir a la foto final en alguns casos.

Opinió: Gerard Piñero (EI)

• © esquerra independentista
• |
• Contacte
• |
• Nota legal
• |
• Disseny Web