desfeta de Catalunya a partir de 1939 va ser completa o si encara hi havia alguna possibilitat de ressorgiment, i si les institucions i la dinàmica social catalana d’ençà de 1980 han actuat en un sentit de construcció nacional o s’han limitat a vetllar un país agònic.

Les perspectives, de moment, no són gaire afalagadores: el caràcter acomodatici, mandrós, funcionarial, poruc, ignorant, lliurat a l’alienació dels mitjans de comunicació espanyols, automarginat de la cultura i de la llengua del país i devot del nínxol que proporciona la condició de ser cua de lluç hispànic fa estralls entre les joves fornades de catalans.

Cal tenir en compte, així, que el primer polític català nascut després de 1970 que es va presentar de candidat a la Presidència de la Generalitat per un partit amb representació parlamentària va ser Albert Rivera, l’arquetipus del que Franco hauria desitjat com a successor d’aquells que el dictador va enviar per espanyolitzar Catalunya i continuar amb la tasca assimilacionista.

El segon candidat nascut després de 1970 serà Joan Herrera, que no té cap altre mèrit curricular que el d’haver anat escalant posicions dins la maquinària del seu partit, protegit durant la seva vida adulta pel coixí de prebendes associades a la cadira parlamentària, i que ja ho ha deixat ben clar quan se li ha preguntat sobre quina serà la seva posició amb el tema de la sobirania: “La meva prioritat és la cohesió social”. D’aventures, doncs, poques. Com si la cohesió social hagués de perillar per posar una urna, quan més aviat la cosa trontolla perquè algú altre t’envia falangistes o exerceix alguna forma de violència de baixa o d’alta intensitat.

Tot això per no parlar de Carme Chacón (nascuda el 1971), que remata el pacte entre el socialisme i els poders fàctics procedents del franquisme forjat durant la Transició tot dirigint aquest exèrcit que alguns militars estimen idoni per salvaguardar la integritat territorial espanyola segons dicta l’article 8 de la Constitució.

Pel que fa al món empresarial tenim que la gran operació del capital català dels darrers temps ha estat la compra d’Spanair, dirigida pel jove i dinàmic Ferran Soriano, que, malgrat la suposada fidelitat al país, continua engabiat per la mateixa lògica que ha subordinat des de fa dècades la classe empresarial catalana: la de confiar en el mercat espanyol com a fonament dels projectes expansius. Només el sediment d’espanyolitat dipositat pels quaranta anys de franquisme permet explicar que, en els temps de la unitat de mercat europea i de la caiguda dels aranzels impulsada des de l’Organització Mundial del Comerç, encara s’estructurin els projectes empresarials catalans pensant amb preferència en el mercat espanyol, l’únic mercat, d’altra banda, en què els productes catalans es poden boicotejar pel fet de ser catalans. Amenaces d’aquesta mena són, molt probablement, les que deuen haver pesat en el rerefons del rebuig al canvi de nom d’Spanair per part de Soriano i del seu equip, descartant una marca que expressi la inequívoca catalanitat de l’empresa. En comptes d’arriscar i de promoure un negoci que penetri en altres contextos nacionals i culturals, ens estimem més arrecerar-nos en la petita tacada que ens promet Espanya, ni que sigui conscients de la garrotada que sempre ens poden propiciar quan els torni a inundar la febrada de la catalanofòbia. Aquesta dinàmica, heretada del ferotge règim nacionalista espanyol, és la que ens ha portat a la decadència i la que ens continuarà enfonsant.

Però sens dubte la notícia estrella de les darreres setmanes en aquest sentit són les reticències a fer servir la marca Caixa Catalunya per a l’entitat resultant de la fusió entre l’actual caixa amb aquesta denominació i Caixa Tarragona i Caixa Manresa. L’argument continua tibant del mateix fil sinistre: la preferència per obrir oficines en territori espanyol i la incompatibilitat d’estendre’s a Espanya amb la marca Catalunya. Altra vegada, doncs, ensopegant amb el mateix error (o amb la mateixa impotència): la dependència del negoci espanyol, les reaccions irades mesetàries cada cop que a Catalunya plantegem un pas endavant en l’emancipació nacional, i els poders econòmics catalans altre cop lligats de mans i peus, esporuguits per no perdre quota de mercat mentre collen la societat i la classe política perquè no vagin més enllà. ¿No és aquesta la història del procés estatutari que ara el nostre poder financer s’obstina a repetir? ¿És que no hi ha els mercats europeus o els globals per propulsar els nostres projectes empresarials, que encara hem d’aspirar a obrir oficines a Ciudad Real o al Paseo de la Castellana?

És clar que si abans insinuàvem les ombres que encara s’estenen del règim anterior en l’imaginari dels que ja no el van viure, què hem de dir de les generacions que el van viure i que són responsables, entre d’altres, de les decisions sobre les fusions de les caixes catalanes? Aquests prohoms es limiten a reproduir els gestos que han dominat a Catalunya d’ençà que els nacionals van entrar per la Diagonal de Barcelona el 26 de gener de 1939, el servilisme cap als poders que aleshores es van construir o consolidar a l’empara del règim i que encara continuen tenint un pes hegemònic en el paisatge econòmic i social català. D’aquests en parlarem en els propers articles. Però de moment, prego que el lector em deixi formular preguntes com la següent: on era i per qui treballava, per exemple, Narcís Serra, president de Caixa Catalunya, exministre de Defensa espanyol i exvicepresident del govern espanyol, mentre Franco declarava l’estat d’excepció l’any 1969

Article d'opinió publicat al diari Avui, 19 d'octubre de 2009.

Opinió: Hèctor López Bofill (EI), Professor de Dret de la UPF

• © esquerra independentista
• |
• Contacte
• |
• Nota legal
• |
• Disseny Web