


21/09/09
Perquè cal seguir endavant amb l’objectiu de fer més consultes als municipis?
És evident que la fita d’Arenys de Munt marca un punt i a part en els objectius que com a independentistes tenim a curt termini. Arenys de Munt ha estat una petita onada que s’ha convertit en una marea d’una forta intensitat. Perquè? Doncs perquè hi ha una bona part de la nostra societat que demana més. No vol dir que a partir del dia 13 de setembre tot canviarà, ni molt menys. Vol dir que aquest ha estat un pas important alhora de trencar mentalitats i arguments que mai han tingut cap
raonament real i que ens possibiliten fer un nou pas com a país.
Perquè serveixen les consultes per la independència?
No ens enganyem, la consulta d’Arenys de Munt, i les que vindran són només accions simbòliques. Però és que el simbolisme és sempre un primer pas cap a la consecució d’accions de molt més relleu. Només cal voluntat, perquè el suport ja es veu que el tenim, per a fer els propers passos. Perquè el que també ha quedat reflectit des de la jornada d’Arenys, és que la política ha de fer un pas endavant, perquè les organitzacions polítiques són una part important en tot aquest joc, i a elles se’ls hi ha de demanar que no es prenguin tot aquest moviment democràtic com una campanya de propaganda per afrontar les properes eleccions parlamentàries ni com un joc de l’estira i arronsa entre formacions. Ara toca posar-se d’acord i treballar seriosament per aquest nou projecte.
També és important realitzar aquestes consultes per a saber quin acolliment té el nostre projecte polític, el de la independència, i quin tant per cent de ciutadans té la voluntat de votar “simbòlicament” per un sí o per un no, és clar. És l’altre gran “tabú” que com a independentistes mai havíem estat capaços de mesurar i en alguns casos ens hem tirat pedres a la nostra mateixa teulada.
Per tant, les consultes per la independència que es puguin realitzar a d’altres municipis del país són importants per dos motius, escenifiquen un actor en el debat polític nacional que convé mantenir i evolucionar, i ens permeten trencar i crear un nou model per a projectar els nostres objectius nacionals que va una mica més enllà i que ja no depèn dels equilibris polítics, sinó que depèn de la col•laboració entre la societat activa i els partits polítics.
Per últim, aquesta experiència, com deia anteriorment, no ha de ser només un element simbòlic, com alguns ja han plantejat. Ha de ser un canvi en la manera de fer de l’independentisme, i sobretot ha de ser l’element que posi per fi sobre la taula de la política, el debat sobre com marcar un full de ruta cap a la independència. Això, és clar, dependrà de la voluntat de tots plegats.
Les contradiccions del PSC?
Amb tot aquest enrenou d’Arenys, penso que també hem posat a tothom al seu lloc. Parlo, en aquest cas, de les fortes contradiccions dels federalistes catalans, és a dir, del PSC. M’ha sorprès i em sorprèn força l’actitud d’aquests al respecte de la consulta d’Arenys de Munt i la que estan mantenint fins ara en d’altres casos com els de Berga, Tarragona etc.
El fet de negar o treure importància a les consultes no deixa de ser una manera de neutralitzar el seu fort calatge polític. Però el que em sorprèn més, és que el federalisme català s’oposi a una consulta nascuda de la societat civil i a més sigui plenament democràtica! És absolutament contradictòria aquesta actitud dels socialistes catalans, els quals penso que neguen aquesta expressió democràtica, sigui en el sentit que sigui, perquè entra en plena contradicció amb allò els seus objectius polítics, i en comptes de ser laxes amb l’actitud –com ha estat el cas dels laboristes escocesos-, rebutgen d’arrel aquesta possibilitat sense plantejar cap alternativa. I és que el socialisme català, si és que no vol entrar en una forta contradicció política té l’obligació de plantejar alternatives o deixar que l’expressió popular parli, com ells mateixos varen permetre en el cas del referèndum per l’OTAN o el de l’Estatut.
Cal analitzar amb força atenció l’actitud del PSC amb tot aquest període, i sota aquesta premissa, sabrem en un futur no tan llunyà quins són els nostres companys de viatge i amb quins ens hi haurem de topar pel camí d’anada.
Opinió: Gerard Piñero (EI)